Passejada per Sant Carles, més que res perquè és ritme no ha set elevat per poder passejar per sa zona de ses mines i poder escoltar alguna explicació d'en Mariano Blai de anècdotes que sabia, ja que es seu Güelo hi havia fet feina.
Sa primera part anam per un camí per sortir a n'és agroturisme de Can Correu i després per darrera de Ses Dalies, per creuar sa carretera i per es cami (aquí s'ha d'anar per en mig des Torrent, lo que los obliga a buscar un bon punt de baixada a n'és torrent per poder-lo creuar), abans de creuar ja trobam es primer Pou de sa nostra ruta. Passada sa carretera arribam a ses mines de s'Argentera aon hi ha més pous (anar amb cura perquè n'hi ha que no es veuen bé) alguns de molta profunditat. Hi ha ses fundiciones I safareigs i acequies aon feien net per poder separar d'argent des plom.
Després de aquesta visita, pujam a n'és Puig de s'Argentera, aon un bon troç anam bosc a través, mal de passar ja que es a les braves amb moltes mates i arbusts, perquè si hi havia algun carrerany, aquest ha quedat tapat per sa vegetació. Arribam a n'és cim i desde allí si hi ha un carrerany marcat en maderes i pintades en blau que a mig camí deixa'm per arribar a n'és area recreativa de Sant Carles, ben acondicionat per fer torrades i menjar.
Tornada un troç per carretera fins trobar per fer sa curta i dura pujada a n'és Puig d'en Toni Andreu.
Destacar que per es area de ses mines hi ha trams vallats que mos han obligat a buscar una sortida per fer sa pujada a n'és Puig de s'Argentera, no se si per s'altre banda fes estat més ben definit es carrerany.
Argentera, mines de s’ INDÚST Mines de galena argentífera situades als puigs de s’Argentera i des Miquelet , prop del nucli rural de Sant Carles de Peralta. Estan constituïdes, en filons, capes o bossades de galena argentífera lleugerament inclinats cap al NE, incrustats a les dolomies i calcàries argiloses juràssiques de la zona, que tenen un potencial variable que arriba als 2 m. La riquesa en plom oscil·la entre el 55 i el 80 per cent, amb un contengut d’un 1 per cent de plata, circumstància que els dóna nom (del llatí argentum ‘plata’). Amb el plom i la plata, s’hi trobaven petites quantitats de zinc, mercuri i manganès. Diversos autors coincideixen a assenyalar que l’explotació, que algú fa remuntar a l’època púnica , degué ser molt intensa en el període romà , del qual encara en queda un pou estret de secció quadrada de 82 cm de costat i de 22 m de profunditat. Els dragatges del port i les excavacions del puig d’en Valls proporcionaren gran quantitat de glans de plom, usats segurament com a projectils, que podrien estar en relació amb les mines. A la crònica de Pere Marsili , del segle XIV, es diu que l’illa «amaga mines de plata». Aquesta plata va ser buscada devers 1789-90, però només es va trobar plom i el jaciment va quedar abandonat. La Societat Catalana de Navegació i Indústria va fer diverses exploracions i proves entre els anys 1827 i 1830 sense cap resultat satisfactori. El 1870, gràcies a la llei de mines de 1869 i la forta demanda del mineral, s’obriria un període d’explotació efectiva que arribaria fins a 1909. Primer, quan Frederic Lavilla González-Turijo , comisari de guerra a Eivissa, persisteix en l’intent de recerca i troba galena argentífera amb una riquesa d’un 60 a 80% i amb 720 g de plata per cada tona, i n’obté uns beneficis de 135.000 pessetes, quantitat molt important en aquella època. És aleshores quan la societat Companyia de Mines d’Eivissa , constituïda en un principi per capital eivissenc, amb Lavilla, Joan Calbet i Bartomeu Vicent Ramon com a socis, explota aquestes mines, entre 1870 i 1900. El 1879 hi havia nou mines en producció i deu més en prospecció. Aleshores hom extreia una unça de plata per cada quintar de plom. El mineral s’exportava per cala Pada . El treball de les mines mantendria una plantilla de dos centenars de persones.